Σπαρτάκυς και η στάση τών δουλών 71 π.χ. (Brian Palmer) / Espartac i la revolta dels esclaus 71 a.C. (Brian Palmer)
Σήμερα είχαμε μάτημα Ελλινικών και σαν κάθε μέρα μαθαίνοθμε νέες λέξεις. Σήμερα έμαθα κατι ενδιαφέρων: ίσως ξέρετε την προέλευση απο της λέξης δουλειά στα ελλινικά; Δεν ξέρω οτι είναι τύχη η οχι αλλά μου φάνεται παρα πολύ ενδιαφέρων: η λέξι δουλειά μπορέι να βρεί απο από την ελληνική "δούλοσ". Μμμμ!!! Τώρα καταλαβέινω γιατί καμιέσ φορες δεν μ'ρεσεί να πηγείνω στην δουλειά...
Avui hem tingut classe de grec i, com cada dia, hem après paraules noves. Α la classe d'avui precisament he après una cosa molt interessant. Sabeu l'orígen de la paraula grega "douleiá" (treball / feina)? No sé si és casualitat o no però em sembla molt curiós: la paraula feina en grec prové probablement del grec "doúlos" (esclau). Mmmm!!! Ara entenc perquè algunes vegades no m'agrada anar a treballar...
Σεπτέμβριος! Αρχισα να δουλέυω, άρχισα να πήγαινω στο γυμναστήριο και αρχίσαμε τα μαθήματα ελλινικών. Αυτό το καλοκάιρι οτάν ήμουν στην Αθήνα, αγόρασα πολλά πράγαματα σαν πάντα (βιβλία και CD και DVD) αλλά ένα βιβλίο είναι ιδιόμορφο γιατί είναι το πρότο μυθιστόρημα στά ελλινικά. Του λένε Ιμαρέτ και ο συγγραφέας είναι Γιάννησ Καλπουζος. Η ιστορία διαδραματίζεται στο Άρτα 1854 και παρακολουθεί τη ζωή δυό αγόριών που γεννιούνται την ίδια νύχτα, ένασ Έλληνας κι ένας Τουρκοσ. Μου φαίναται οτι το μυθιστόρημα μπορεί να είναι ενδιαφέρων, επίσς θέλώ να μάθω λυγο καλύτερα τιν ελληνική ιστορία. Θα δουμε! Θα αργίσω λοιπόν σύμερα, μόνο λιγάκι γιατί είμαι κουρασμένος...
Setembre! He començat a treballar, he començat a anar al gimnàs i hem començat les classes de grec. Aquest estiu quan estava a Atenes vaig comprar moltes coses com sempre (llibres, CD's, DVD's) però hi ha un llibre que es especial per mi ja que és la primera novel·la que m'he plantejat llegir en grec. Es diu Imaret i l'autor es diu Giannis Kalpouzos. La novel·la té lloc a Arta l'any 1854 i parla de la vida de dos nois que neixen el mateix dia, un grec i l'altre turc. Em va semblar que podria ser una novel·la interessant ja que a més a més podré aprendre una mica més de l'història de Grècia. Ja veurem! Començaré doncs aquest nit, però poquet que estic força cansat...
Just tornar de Grècia, vaig enfilar cap a Formentera: qui m'havia de dir que em trobaria les festes de Sant Francesc i la Maria del Mar Bonet en directe. El moment més emotiu per mi va ser quan va versionar la cançó de la cantant grega Haris Alexiou, per un instant, no sabia si em trobava a Grècia o a Formentera... La cançó es diu Gia Ena Tango i vaig tenir el plaer d'escoltar-la en directe cantat per la Haroula al palau de la música ara fa dos anys, acompanyada, com no, de la Maria del Mar Bonet.
Unes últimes fotos d'homentatge al Gerald Durrell. Vaig acabar el llibre abans d'ahir a Grecià, divertidíssim! Estic content d'haver pogut redescobrir el Gerald i la seva família a cada racó de Corfú, in situ, mentre llegia el seu llibre.
Οι τελευταίες φωογραφίες είναι αποτίουν φόρον τιμής στον Γεαρλδ Δαρελ. Τελίωσα με το βιβλίο προχθές στην Ελλάδα, διασκεδαστικότατο! Είμαι πάρα πολύ χαρούμενος γιατί ξανανακάλυπσα το Γεραλδ και ι οικογένια του παντού στή Κέρκυρα, διαβάνζονδας το βιβλίο του.
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Els Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se't manté alt, si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora. Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu. Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d'estiu que, amb quina delectança, amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, corals i nacres, mabres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben. Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. Ítaca t'ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
(1911)
Traducció de Carles Riba
Com tots els viatges, el meu també té un final. Ahir vaig arribar d'Atenes, avui encara no he acabat d'aterrar del tot. No vaig poder anar a Itaca, l'illa grega, però cada lloc que he visitat ha estat la meva Itaca particular. Com motl bé diu el final del poema "ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques". De moment no ho sé exactament encara, em queda molt per viatjar, però trobar la teva Itaca no vol dir res més que trobar-se un mateix, coneixe's, i crec que aquest viatge m'ha servit per això i molt més. Esperem el proper, a veure què em depara!
Ιθάκη Σα βγεις στον πηγαιμό για την Ιθάκη, να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος, γεμάτος περιπέτειες, γεμάτος γνώσεις. Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας, τον θυμωμένο Ποσειδώνα μη φοβάσαι, τέτοια στον δρόμο σου ποτέ σου δεν θα βρείς, αν μέν' η σκέψις σου υψηλή, αν εκλεκτή συγκίνησις το πνεύμα και το σώμα σου αγγίζει. Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας, τον άγριο Ποσειδώνα δεν θα συναντήσεις, αν δεν τους κουβανείς μες στην ψυχή σου, αν η ψυχή σου δεν τους στήνει εμπρός σου.
Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος. Πολλά τα καλοκαιρινά πρωϊά να είναι που με τι ευχαρίστησι, με τι χαρά θα μπαίνεις σε λιμένας πρωτοειδωμένους· να σταματήσεις σ' εμπορεία Φοινικικά, και τες καλές πραγμάτειες ν' αποκτήσεις, σεντέφια και κοράλλια, κεχριμπάρια κ' έβενους, και ηδονικά μυρωδικά κάθε λογής, όσο μπορείς πιο άφθονα ηδονικά μυρωδικά· σε πόλεις Αιγυπτιακές πολλές να πας, να μάθεις και να μάθεις απ' τους σπουδασμένους.
Πάντα στον νου σου νάχεις την Ιθάκη. Το φθάσιμον εκεί είν' ο προορισμός σου. Αλλά μη βιάζεις το ταξίδι διόλου. Καλλίτερα χρόνια πολλά να διαρκέσει· και γέρος πια ν' αράξεις στο νησί, πλούσιος με όσα κέρδισες στον δρόμο, μη προσδοκώντας πλούτη να σε δώσει η Ιθάκη.
Η Ιθάκη σ' έδωσε το ωραίο ταξίδι. Χωρίς αυτήν δεν θάβγαινες στον δρόμο. Αλλο δεν έχει να σε δώσει πια.
Κι αν πτωχική την βρεις, η Ιθάκη δεν σε γέλασε. Ετσι σοφός που έγινες, με τόση πείρα, ήδη θα το κατάλαβες η Ιθάκες τι σημαίνουν.
Κωνσταντίνος Π. Καβάφης (1911)
Σαν με ολλα τα ταξίδια, το ταξίδι μου και έχει ένα τέλος. Χθες γύρισα απο την Αθήνα, σήμερα δεν ξέρω που είμαι ακόμα. Δεν μπόρεσα να πηγαίνω στη Ιθάκη, αλλά κάθε χώρος που είδα ήταν μία Ιθάκη για μένα. Σαν λέι το ποίημα στο τέλος: "ήδη θα το κατάλαβες η Ιθάκες τι σημαίνουν". Mέχρι τώρα δεν το ξέρω ακόμα ακρυβός, μπρέπει να ταξιδέψω περισότερα, για να βρώ την Ιθάκη σου σημαίνει να βρίστώ τον εαυτό μου, να γνωθώ σ'αυτόν, και νομίζω οτι αυτό το ταξίδι ήταν για αυτό. Θα δούμε με το επόμενο ταξίδι!
En aquesta fotografia tenim a Electra i Orestes, germans, lamentant-se per la mort del seu pare, Agamenón, que va ser assessinant per la seva esposa, Clitemnestra. Com un "culebrón" dels d'avui, vaja, però amb més passió.
Teatre a l'aire lliure a Atenes.
Στη φοτοφραφία βλέπουμε την Ηλεκτρα και ο Ορέστη, αδελφός και αδελφή, που γογγύζουν για τον θάνατο τον πατέρας τους, τον Αγαμεμνονα, που θανατώθηκε απο την γειναικα του, η Κλυταιμνήστρα. Σαν οι σαπουνόπερες στην τηλεόραση στις μέρες μας, αλλά με δυνατο πάθο.
No recordava que aquesta escultura estava a Olímpia. De sobte entro en una sala molt gran, rodona, amb la llum molt ténue, i veig l'estàtua allà, majestuosa, mirant-me. Això no té preu!
Δεν θυμήθηκα οτι αυτο το άγαλμα ήταν στο Μυσειο τησ Ολυμπιας. Ξαφνικά έφτασα σε ενα πολύ μεγάλο στρογγυλό δωμάτιο, με αδύναμος φος, και είδα το άμαλφα, μεγαλοπρεπο, και με κοιταζονδας. Ανεκτίμητο!
Tenia unes ganes enormes d'anar cap a Atenes, i encara les tinc, però ara que acabo d'agafar el bus desde Pyrgos, tinc una sensació extranya. Esperant el bus a Olympia he conegut un noi belga de 23 anys, l'Axel, backpacker com jo. Venir de dormir sota el riu ja que el camping era massa car! I res, hem estat xerrant tot el viatge i m'ha fet venir ganes de continuar, com ell, de cop he tingut la sensació que no havia vist prou. Ell va sol com jo, i farà tot el Peloponès. Hem baixat junts a Pyrgos, en un bus que per sort tenia aire condicionat. A mig camí ha pujat una dona gran esgotada, s'ha assegut al meu costat i m'ha explicat que venia de regar les tomaqueres, que hi havia anat a les 6 perquè no fes calor i que havia hagut de caminar 3 kilòmetres per agafar el bus, per això estava tan cansada. Tot això en grec, i llavores m'ha explicat que tenia un fill, i que ella va perdre el pare als 27 anys i llavors s'anava senyant a cada església que passàvem i ens ha beneït a mi i a l'Axel no sé quants cops, per protegir-nos, perqèu teinguéssim bon viage. Un cop a Pyrgos jo he comprat el bitllet a Atenes i ell ha decidit en 3 minuts comprar un billet a Kalamaca, al sud del Peloponès, l'he ajudat a comprar el billet ja que el de la taquilla no entenia ni papa d'anglès. M'ha ensenyat fotos del sud, pobles molt macos, m'han entrat com ganes d'apuntar-me amb ell, però el meu viatge està arribant al seu final. La meva aventura solitària ha acabat aquí a Pyrgos i ha estat una experiència única. Ja sé que 2 setmanes viatjant tot sol no són molt, però tinc la sensació que porto mesos viatjant i aprenenent a conviure amb mi mateix, i crec que ja em conec una miqueta més. Ens hem donat els mails, hem comentat sobre les ruïnes d'Olympia, l'antiguitat i els valors d'aquell temps. També m'ha comentat que mentre visitava les ruïnes va veure un turista pixant tan tranquilament al temple de Zeus. He al·lucinat! La penya està fatal, a qui se li acudiria pixar dins una església a l'altar? Llavors també m'ha comentat que durant la visita es va calar foc a les ruïnes, un descerebrat fumava i va tirar la colilla al bosc. Ara entenc els tres camions de bombers amb les sirenes com bojos que vaig veure just sortir dels museus que estan al costat de les ruïnes. És una llàstima com es comporten alguns dels turistes, realment fa pena. Xerrant xerrant ha arribat l'hora d'agafar el bus cap Atenes, a ell encara li quedava una hora i ens hem despedit. Li he dit adeu desde el bus i m'ha saludat efusivament amb un cigarro liat a la mà. He conegut tanta gent durant aquest viatge, de totes classes, procedències i edats. Pròxima parada: Atenes!
22.30 de la nit. L'autobús em deixa al principi d'un poble, que més que un poble és un carrer. Per sort hi ha ambient encara, gent asseguda a les terrasses i alguna que altra botiga de souvenirs oberta. Sincerament no és la imatge que un s'espera trobar d'Olímpia, però ensumo les ruïnes molt a prop, i sé que demà seran totes meves. Començo a caminar amb la motxilla i l'altre maleta esgotat, he agafat el primer bus a Delphoi a les 10.30, 12 hores amunt i avalla amb busos! Sort dels paissatges i els contrastos, que han valgut la pena. Un home em pregunta si busco habitació, m'assenyala el seu hotel. Li dic que no gràcies, que busco l'alberg. No sé perquè, he llegit els comentaris negatius a internet sobre aquest lloc, però tinc una curiositat mòrbida per posar cara a aquella iaia i aquell avi amb qui he parlat ja mil cops per telèfon per fer-los saber que arribaria tard. Els he trucat desde d'Olympia per dir-los que arribava a les 22.30 tot i sabent que a les 22.00 ells tanquen portes. Han dit que cap problema, que m'esperarien: l'habitació val 10 euros, baratíssima, i passo de pagar un hotel per dormir unes quantes hores i prou.
Finalment, veig un cartell cutríssim, amb llums de neó “Olympia Youth Hostel!” i una fletxa indicant una porta d'un efici força fet pols. Entro, unes escales de fusta atrotinades em dónen la benvinguda. Pujo intentant no fer soroll però a cada esglaó s'escolta un crec com si s'hagués de trencar. Espero trobar algú a dalt. Malauradament només em trobo una escriptori vell, un llibre de registre i tot de cartells informatius escrits a mà i en anglès sobre el lloc. Sembla que acabi d'entrar en una pel·lícula de terror, un passadís antic i llarg i tot d'habitacions a banda i banda. “Director, room 5, after 22.00” diu un cartell. M'apropo a la porta, veig llum a dins i unes sabatilles just davant. Truco molt fluix. Ningú respon. Per uns segons dubto, i fins i tot em plantejo sortir d'allà, on m'estic ficant penso? Hi ha 300 hotels als voltants amb habitacions disponibles! Però la curiositat em fa quedar. Torno a trucar, aquest cop més fort. Obra la porta un home d'uns setanta anys, amb bigoti, menut com una mala cosa, i amb samarreta imperio blanca. Està clar que estava dormint. Sap qui sóc, em saluda en grec i em diu el preu: 10 euros per nit, ara només li he de pagar la primera. Em diu si han vingut més joves amb l'últim bus, li dic que jo era l'únic. D'acord em diu, tindré sort, dormiré sol a una habitació per quatre amb dues lliteres. Obre la porta, una habitació com de casa l'àvia, amb uns llits amb matalassos com de porexpan i uns llençols descolorits per l'acció del detergent durant milers de rentades. M'ensenya els labavos, mare meva: semblen trets d'una pel·lícula de terror. La bombeta gairebé no il·lumina, crec que és millor. M'ensenya la dutxa, fosca, i m'obre el llum del labavo que hi ha just al costat. No entenc que m'està intentant ensenyar. M'assenyala el labavo i la llum i llavors m'assenyala la dutxa i la poca llum que hi entra. Si no ho he entès malament, no hi ha llum a la dutxa i si decideixo dutxar-me algun dia quan sigui fosc tinc tres opcions: dutxar-me a les fosques, deixar la porta oberta i dutxar-me deixant que em vegi tothom o la em recomana ell que és tancar la porta i obrir la llum del labavo del costat per tal que il·lumini una mica la dutxa. Estic al·lucintant, tot es hipersurrealista, però estic tant cansat que només vull un llit.
De sobte surt una iaia baixeta, despentinada i amb camisa de dormir de l'habitació de davant de l'avi. Què passa? Qui hi ha? diu mig adormida. Res, res, torna a l'habitació, vinga diu l'home. I em retiro al meu cuarto per trucar immediatament a casa meva i informar-los d'on em trobo, tinc tantes ganes de riure de la situació que necessito explicar-ho a algú. Ma mare, comentari típic, no se li acut dir res més que: “no hi haurà puces oi?”. Ala, ja l'hem liada. Dic bona nit als meus pares i per culpa del comentari de ma mare començo a inspeccionar els llits. Trobo restes de pèls i em começo a imaginar que hi ha puces. De sobte em pica tot. Decideixo no tocar els llençols i dormir sobre el sac, estic esgotat. Fa tanta calor que no puc ni posar-me a dintre el sac, m'estiraré per sobre, això si, sense tocar el llit gens ni mica. Poso el despertador, apago el llum i m'estiro sobre el sac. El llit fa uns grinyols eixordadors que per un moment em fan pensar que es trencarà. Estic content que no hi hagi ninú dormint a sobre. Un cop m'estiro completament i el llit deixa de grinyolar m'adono que estic en un curvatura quai perfecte, és a dir, el matalàs està tan fet pols que la meva esquena gairebé toca al terra. Em plantejo per uns segons de dormir al terra, sobre l'esterilla i el sac com al càmping, però no ho trobo oportú. La mandra de tornar-me a aixecar em pot i intento dormir. Dic intento perquè fa tanta calor que no puc i no puc deixar de pensar en puces, sobretot desrpés d'haver tingut una experiència desgradable a l'alberg d'Einburgh ja fa uns anys. De cop em comença a picar tot, i no paro de rescar-me, m'imagino tot de puces pujant pel llit, volant a cap a mi, llestes per picar-me. El cansament em pot i m'adormo enmig de tots aquests pensaments. Demà m'esperen les ruïnes d'Olympia, crec que valdrà la pena.
Observeu bé la foto, exercici d'agudesa visual. Primer de tot mireu al fons, una municipal dirigint el tràfic. Després mireu quanta gent hi ha sobre una moto al semàfor i quants d'ell porten el casc reglamentari. Per cert, a la foto no es veu clarament, però hi havia un pare, una mare i un fill sobre la mateixa moto, 3! I la municipal, com si res. Coses de Grècia.
Κοιτάξτε προσεκτικά την φοτογραφία, είναι μία άσκηση. Πρωτίστως κοιτάξτε το φόντο και θα δείτε μία αστυνομικίνα που διευθύνεί την κυκλοφορία. Μετά, κοίταξτε ποσοι ανθροποι ηπάρχει σε μία μοτοσικλέτα στο φανάρι και πόσοι άνθροποι φοράνε το κράνο. Kαι μια και τό 'φερε η κουβέντα, στη φοτοφραφία δεν το βλέπετε καλά, αλλά ήπερξεν ενας πατέρας, μία μητέρα και ο φιος, οι τριες σε μία μοτοσικλέτα!!! Κα η αστυνομικίνα δεν είπα τίπωτα. Η Ελλάδα!
El més impressionant de Delfoi no són només les ruïnes, per suposat, sinó el paissatge que les acompanya, el Món Parnàs, que et deixa gairebé sense aire i sense paraules.
Το πιο επιβλητική στο Δελφοι δεν είναι μόνο o αρχαιολογικός χώρος, φυσικά, αλλά το τοπίο που κάνουν κάποιον να παραμένω άναυδος και άφωνος από θαυμασμό.
Si mai aneu a Grècia veureu per tot arreu cases inacabades, és a dir, que enlloc de terrat tenen un segon pis pendent de construir. Segons els rumors hi ha dues possibles explicacions:
1. Les cases inacabades no paguen impostos (no calen més explicacions) 2. Els pares grecs estimen molt els seus fills i els volen tenir a prop (molt més que els catalans, imagineu!) i els reserven per quan els fills es casin.
Quina explicació creieu que és més plausible?
Αν ποτέ πηγαίνεται στην Ελλάδα θα δείτε παντού μισοτελειωμένα σπίτια, διλαδί, δεν έχουν στέγη, έχουν ένας οροφος να φτιάσει. Σύμφωνα με τους κανόνες φήμες, και ηπάρχουν δύο πιθανές ερμηνείες>
1. Μισοτελειωμένα σπίτια δεν πλιρονουν φορους. 2. Οι γοννεις στην Ελλάδα αγαπάνε οι παδιά τους παρα πολύ (περισσότερα από οι γοννείς στην Καταλονία! και το παραμένουν για οτάν τα παδιά παντρεύονδε.
"The sea striped with moonlight gelamed through the olives. Down by the well the tree-frogs coraked excitedly to each other. Two owls were having a contest in the tree below the veranda. IN the grape-vine above our heads the geckos crept along the gnarled branches, eagerly watching the drifts of insects that were draw, like a tide, by the lamp-light." (G. Durrell "My family and other animals")
"Saint Spiridion was the patron saint of the island. His mummified body eas enshrined in a silver coffin in the church, and once a year he was carried in procession round the town. He was ver powerful, and could grant requests, cure illness, and do a number of other wonderful things for you if he happened to be in the right mood when asked." (G. Durrell "My family and other animals")
Em va fer gràcia llegir aquest fragment del llibre ahir mitja hora més tard d'haver entrat a l'església i haver vist el sarcòfag amb el Sant.
Μου άρεσε να διαβάσω αυτό το απόσπασμα του βιβλίου μισή ώρα μετά εγώ είχα μπεί στήν εκκλησία και είχα δεί το φέρετρο του.
"The goats poured among the olives, uttering stammering cries to each other, the leader's bell clonking rhythmically. The chaffinches tinkled excitedly. A robin puffed cut his chest like a tangerine among the myrtles and gave a trickle of song. The island was drencehd with dew, radiant with early morning sun, full of stirring life. Be happy. How could one be anything else in such a season?" (G. Durrell "My family and other animals")
Cada dia, cada matí, cada tarda, cada vespre, han estat diferents. L'alberg té alguna cosa especial, de relax, de traquilitat, de voler-t'hi quedar per sempre. Aquí teniu un petit vídeo d'una de les nits, crec que era diumenge...
Κάθε μέρα, κάθε πρωί, κάθε μεσυμέρι, κάθε βράδυ, ήταν διαφορετικά. Το hostel έχει κάτι ιδιόμορφο, η γαλήνη, η απόλυτη κάλμα, να θέλει κανείς να μένει εδώ για πάντα. Εδώ έχετε ενα video από μία νύχτα, νομίζω ήταν την κυριακή...
Avui m'he llevat de la migdiada molt relaxat i no sabía si era matí o tarda, de fet no sabía quin dia erem, gairebé no ho sé ni ara mateix. Sembla que fagi segles que vaig arribar a aquest alberg i que la gent que he anat coneixent fagi també segles que els conegui, és curiós. Ningú sap molt bé quant temps es volen quedar aquí, la majoria ho anem allargant, el lloc, les vistes i el menjà en són les principals causes. Vaig arribar dissabte després d'una nit en un tren i d'una altre nit en un ferry amb unes ganes de dutxar-me i agafar el llit... Vaig conèixer el Joe, el propietari de l'alberg ens va recollir als dos al Ferry on havia conegut el Valerio i un seu amic, un noi de Nàpols que fa un curs d'anglès en un altre poble i am qui he quedat demà segurament. El Joe i jo vam conectar de seguida i el mateix dissabte ja vam fer la primera excursió a peu cap a Pelekas, el poble més a prop de l'alberg. Un poble petit, típic. Vam arribar a les 5, no hi havia ningú al carrer, i vam passejar, menjà préssecs i figues dels arbres que trovàbem i pujar al Kaiser's Throne per veure les magnífiques vistes de l'illa. Després, quan tornavem varem conèixer la Tash, filla d'una dona de Birgmingham i d'un grec, que treballa en un bar amb Terrassa, al bell mig del poble, al costat de la carretera principal. Vam començar a xerrar i al cap d'uns minuts ja semblava que fes segles que ens coneguéssim: va aparèixer la Louise i el petit Angelo, el seu fill. Ella és d'Austràlia i fa anys va trobar una feina a Pamplona, tot estava organitzat i la idea era anar a viure a Argentina més endavant, després d'ensenyar anglès a Espanya, però va cometre l'error de venir a Corfú uns dies a fer turisme, conèixer un grec i quedar prenyada, la resta us ho podeu imaginar. T'hauries de dir Jorge i ser argentí, li deia en grec amb accent anglès l'altre dia, de fet ja no sé ni el que parlo, anglès, grec, i una barreja dels dos. I la resta han estat excursions, a peu i amb moto, molta gent de tot arreu del món però sobretot Amèrica i Austràlia, tots molt macos i xerrades, sopars conjunt a l'alberg cada nit després de la posta de sol (està inclòs al preu!) i bon rollo i tranquilitat. Tant que gairebé no tinc temps de consultar internet, ni actualitzar el blog ni fer coses que m'havia proposat fer com llegir el llibre del Durrell, escoltar música, pintar i dibuixar. Avui, per fi, he trobat un moment de solitud i n'he fet un video, per compartir-lo amb vosaltres, espero que us agaradi. Ara estic llegint el Durrell, com sempre divertíssim, el vaig començar a l'avió arribant a Pescar i sort en vaig tenir, que em va distreure mentre el pilot es decidia a aterrar després de fer unes quantes voltes. Un petonet a tots!
"This is the story of a five-year sojourn that I and my family made on the Greek island of Corfu"
Així comença la seva novel·la "My family and other animals" l'escriptor Gerald Durrell, que vaig llegir de petit i que ara em plantejo tornar a llegir, aquest cop d'una manera molt especial. He decidit començar la meva aventura solitària a Grècia després de 2 anys de no haver-la trepitjat per aquest illa que em vaig imaginar de petit des del jardí de casa un calurós estiu com el d'enguany. Vull redescobrir el Gerald, els seus germans i la seva èxotica família trepitjant els llocs que ells van treptijar rodejats de natura a l'illa de Corfú. Per mi serà quelcom simbòlic i espero que alhora interessant.
De moment començo dijous: vol de Girona a Pescara, tren de Pescara a Brindisi i ferry de Brindisi a Corfú. I després de Corfú a on? Bé, ho anirem improvitzant sobre la marxa... Potser Paxos i Antipaxos, i els monestirs de Meteora, i el Peloponès i finalment a Atenes per veure el Tasos i els seus amics, però no avencem esdeveniments...
"This is the story of a five-year sojourn that I and my family made on the Greek island of Corfu"
Αυτό είναι η αρχή του μυθιστόρημα "My family and other animals" του συγγραφέα Gerald Durrell, που διάβασα όταν ήμουν μικρό και τώρα θέλω να ξάναδιαβάσω, αυτί η φορά διαφοετικά. Αποφασίσα να αρχίσω η περιπέτια μόνος μου στην Ελλάδα μετά δύο χρόνια στήν αυτή τήν νησί που φαντάστηκα οτάν ήμουν μικρό στό κύπο του σπιτιόυ μου ένα σεστό καλοκάιρι σαν αυτό το καλοκάιρι. Θέλω να ξαναανακάλυψω τον Gerald, οι αδελφοί του και η ιδιόρρυθμη οικογένεια σου περπατωζανδας περπατήσαν στη Κέρκυρα. Για μένα θα είναι κάτι συμβολικός και ελπίζω ενδιαφέρων επίσις.
Θα αρχισω το πεμπτη: απο τζιρόνα μέχρι Πεσκάρα, τρένο απο Πεακάρα μέχρι Βρίνδισι και πλήο απο Βρίνδισι στη Κέρκυρα. Και μετά τησ Κέκρυρας, που; Θα το δουμε μετά... ήσος Πάξος και Αντιπάξος, και Μετέωρα, και Δέλφος, και Ολήμπια, και η Αθήνα να δω τον Τασο και οι φιλοης τοθ, αλλά περιμένουμαι τώρα...
