Feia segles que no pintava... δεν είχα ζογραφίσει εδώ και πολύ καιρό...

Avui m'he llevat de la migdiada molt relaxat i no sabía si era matí o tarda, de fet no sabía quin dia erem, gairebé no ho sé ni ara mateix. Sembla que fagi segles que vaig arribar a aquest alberg i que la gent que he anat coneixent fagi també segles que els conegui, és curiós. Ningú sap molt bé quant temps es volen quedar aquí, la majoria ho anem allargant, el lloc, les vistes i el menjà en són les principals causes. Vaig arribar dissabte després d'una nit en un tren i d'una altre nit en un ferry amb unes ganes de dutxar-me i agafar el llit... Vaig conèixer el Joe, el propietari de l'alberg ens va recollir als dos al Ferry on havia conegut el Valerio i un seu amic, un noi de Nàpols que fa un curs d'anglès en un altre poble i am qui he quedat demà segurament. El Joe i jo vam conectar de seguida i el mateix dissabte ja vam fer la primera excursió a peu cap a Pelekas, el poble més a prop de l'alberg. Un poble petit, típic. Vam arribar a les 5, no hi havia ningú al carrer, i vam passejar, menjà préssecs i figues dels arbres que trovàbem i pujar al Kaiser's Throne per veure les magnífiques vistes de l'illa. Després, quan tornavem varem conèixer la Tash, filla d'una dona de Birgmingham i d'un grec, que treballa en un bar amb Terrassa, al bell mig del poble, al costat de la carretera principal. Vam començar a xerrar i al cap d'uns minuts ja semblava que fes segles que ens coneguéssim: va aparèixer la Louise i el petit Angelo, el seu fill. Ella és d'Austràlia i fa anys va trobar una feina a Pamplona, tot estava organitzat i la idea era anar a viure a Argentina més endavant, després d'ensenyar anglès a Espanya, però va cometre l'error de venir a Corfú uns dies a fer turisme, conèixer un grec i quedar prenyada, la resta us ho podeu imaginar. T'hauries de dir Jorge i ser argentí, li deia en grec amb accent anglès l'altre dia, de fet ja no sé ni el que parlo, anglès, grec, i una barreja dels dos. I la resta han estat excursions, a peu i amb moto, molta gent de tot arreu del món però sobretot Amèrica i Austràlia, tots molt macos i xerrades, sopars conjunt a l'alberg cada nit després de la posta de sol (està inclòs al preu!) i bon rollo i tranquilitat. Tant que gairebé no tinc temps de consultar internet, ni actualitzar el blog ni fer coses que m'havia proposat fer com llegir el llibre del Durrell, escoltar música, pintar i dibuixar. Avui, per fi, he trobat un moment de solitud i n'he fet un video, per compartir-lo amb vosaltres, espero que us agaradi. Ara estic llegint el Durrell, com sempre divertíssim, el vaig començar a l'avió arribant a Pescar i sort en vaig tenir, que em va distreure mentre el pilot es decidia a aterrar després de fer unes quantes voltes. Un petonet a tots!