Olympia Youth Hostel

22.30 de la nit. L'autobús em deixa al principi d'un poble, que més que un poble és un carrer. Per sort hi ha ambient encara, gent asseguda a les terrasses i alguna que altra botiga de souvenirs oberta. Sincerament no és la imatge que un s'espera trobar d'Olímpia, però ensumo les ruïnes molt a prop, i sé que demà seran totes meves. Començo a caminar amb la motxilla i l'altre maleta esgotat, he agafat el primer bus a Delphoi a les 10.30, 12 hores amunt i avalla amb busos! Sort dels paissatges i els contrastos, que han valgut la pena. Un home em pregunta si busco habitació, m'assenyala el seu hotel. Li dic que no gràcies, que busco l'alberg. No sé perquè, he llegit els comentaris negatius a internet sobre aquest lloc, però tinc una curiositat mòrbida per posar cara a aquella iaia i aquell avi amb qui he parlat ja mil cops per telèfon per fer-los saber que arribaria tard. Els he trucat desde d'Olympia per dir-los que arribava a les 22.30 tot i sabent que a les 22.00 ells tanquen portes. Han dit que cap problema, que m'esperarien: l'habitació val 10 euros, baratíssima, i passo de pagar un hotel per dormir unes quantes hores i prou.

Finalment, veig un cartell cutríssim, amb llums de neó “Olympia Youth Hostel!” i una fletxa indicant una porta d'un efici força fet pols. Entro, unes escales de fusta atrotinades em dónen la benvinguda. Pujo intentant no fer soroll però a cada esglaó s'escolta un crec com si s'hagués de trencar. Espero trobar algú a dalt. Malauradament només em trobo una escriptori vell, un llibre de registre i tot de cartells informatius escrits a mà i en anglès sobre el lloc. Sembla que acabi d'entrar en una pel·lícula de terror, un passadís antic i llarg i tot d'habitacions a banda i banda. “Director, room 5, after 22.00” diu un cartell. M'apropo a la porta, veig llum a dins i unes sabatilles just davant. Truco molt fluix. Ningú respon. Per uns segons dubto, i fins i tot em plantejo sortir d'allà, on m'estic ficant penso? Hi ha 300 hotels als voltants amb habitacions disponibles! Però la curiositat em fa quedar. Torno a trucar, aquest cop més fort. Obra la porta un home d'uns setanta anys, amb bigoti, menut com una mala cosa, i amb samarreta imperio blanca. Està clar que estava dormint. Sap qui sóc, em saluda en grec i em diu el preu: 10 euros per nit, ara només li he de pagar la primera. Em diu si han vingut més joves amb l'últim bus, li dic que jo era l'únic. D'acord em diu, tindré sort, dormiré sol a una habitació per quatre amb dues lliteres. Obre la porta, una habitació com de casa l'àvia, amb uns llits amb matalassos com de porexpan i uns llençols descolorits per l'acció del detergent durant milers de rentades. M'ensenya els labavos, mare meva: semblen trets d'una pel·lícula de terror. La bombeta gairebé no il·lumina, crec que és millor. M'ensenya la dutxa, fosca, i m'obre el llum del labavo que hi ha just al costat. No entenc que m'està intentant ensenyar. M'assenyala el labavo i la llum i llavors m'assenyala la dutxa i la poca llum que hi entra. Si no ho he entès malament, no hi ha llum a la dutxa i si decideixo dutxar-me algun dia quan sigui fosc tinc tres opcions: dutxar-me a les fosques, deixar la porta oberta i dutxar-me deixant que em vegi tothom o la em recomana ell que és tancar la porta i obrir la llum del labavo del costat per tal que il·lumini una mica la dutxa. Estic al·lucintant, tot es hipersurrealista, però estic tant cansat que només vull un llit.

De sobte surt una iaia baixeta, despentinada i amb camisa de dormir de l'habitació de davant de l'avi. Què passa? Qui hi ha? diu mig adormida. Res, res, torna a l'habitació, vinga diu l'home. I em retiro al meu cuarto per trucar immediatament a casa meva i informar-los d'on em trobo, tinc tantes ganes de riure de la situació que necessito explicar-ho a algú. Ma mare, comentari típic, no se li acut dir res més que: “no hi haurà puces oi?”. Ala, ja l'hem liada. Dic bona nit als meus pares i per culpa del comentari de ma mare començo a inspeccionar els llits. Trobo restes de pèls i em começo a imaginar que hi ha puces. De sobte em pica tot. Decideixo no tocar els llençols i dormir sobre el sac, estic esgotat. Fa tanta calor que no puc ni posar-me a dintre el sac, m'estiraré per sobre, això si, sense tocar el llit gens ni mica. Poso el despertador, apago el llum i m'estiro sobre el sac. El llit fa uns grinyols eixordadors que per un moment em fan pensar que es trencarà. Estic content que no hi hagi ninú dormint a sobre. Un cop m'estiro completament i el llit deixa de grinyolar m'adono que estic en un curvatura quai perfecte, és a dir, el matalàs està tan fet pols que la meva esquena gairebé toca al terra. Em plantejo per uns segons de dormir al terra, sobre l'esterilla i el sac com al càmping, però no ho trobo oportú. La mandra de tornar-me a aixecar em pot i intento dormir. Dic intento perquè fa tanta calor que no puc i no puc deixar de pensar en puces, sobretot desrpés d'haver tingut una experiència desgradable a l'alberg d'Einburgh ja fa uns anys. De cop em comença a picar tot, i no paro de rescar-me, m'imagino tot de puces pujant pel llit, volant a cap a mi, llestes per picar-me. El cansament em pot i m'adormo enmig de tots aquests pensaments. Demà m'esperen les ruïnes d'Olympia, crec que valdrà la pena.